dimarts, 24 de desembre de 2013

Potser vindrà un altre matí més pur



Potser vindrà un altre matí més pur
i ens serà retornada la tendresa.

(...)

No és pas en va que ens repetim,
ni són vanes les múltiples represes.
A cada gest perdem una mica de força,
però les mans se'ns afuen
i sabem que la mort no ens vencerà
si persistim en el risc i en l'espera.

Miquel Martí i Pol
Amb sorra i vent ens lligues
El fugitiu (1952-1957)

divendres, 20 de desembre de 2013

Entrevista de CCOO PV a V.A. Estellés (1979)


L'opinió
Confederació Sindical de Comissions Obreres del País Valencià
Núm. 18 · Setembre de 1979 · preu: 10 pessetes
Volem els dos Estatuts

Poble i cultura:
La poesia és una arma carregada de futur.
En contacte amb Vicent Andrés Estellés, poeta nacional del País Valencià

 
Com us el presentaria? Ací Vicente Andrés Estellés,  el nostre millor poeta. Ací un coneixement del carrer. Us encaixeu la mà, amics de tota la vida. Entreu a la seua casa, que ens ha obert de bat a bat als redactors de l'Opinió; un pis menut i senzill en una travessia del carrer Tres Forques. Parlem.

Fan falta més presentacions? Doncs llavors llegiu un dels seus poemes, el que reproduïm en la pàgina del costat, per exemple, i sabreu millor qui és Vicent Andrés Estellés. La veu d'un poble que, de tant estar emmordassat, va perdre la parla i ara la retroba gojós i ple d'esperança. Fa milers d'anys un filòsof famós va descriure en un llibre de ciència ficció, i avançant-se al que anava a vindre, la dictadura perfecta. En aqueix Estat autoritari, disciplinat i despòtic havien d'estar prohibits els poetes. Quina vista tenia aquell home! Sembla que estava endevinant la fusió entre els veritables poetes i el poble, entre la poesia i la lluita per la llibertat. Sembla que estava veient a Pablo Neruda travessant a les espatlles d’una mula, com ell mateix ens conta, la serralada andina, fugint del dictador de torn. “De noche en noche, fugitivo, pasé de puerta en puerta”. Una família camperola de cinc fills, una parella de jovençans, una mare anciana, el reben i l’amaguen. “Todas las puertas eran mías, todos dijeron: es mi hermano, tráelo a esta casa pobre”. En la motxilla duia el poeta el manuscrit del  “Canto General”. No tenia res a donar-los i els llegia uns versos. Anys més tard, quan el Govern de la Unidad Popular, el poeta seria ambaixador del poble a París. En caure Allende, Pablo Neruda moria de pena i dolor als pocs dies i el seu soterrament, en els començaments de la dictadura, constituïa una impressionant manifestació. Enmig del silenci es pronunciava el primer crit de lluita contra l'assassí Pinochet. “Compañero Pablo Neruda, estamos contigo”.

            Però no cal anar-se’n tan lluny per a veure la unió del poble i els poetes. Tots nosaltres tenim en la nostra menuda biblioteca algun llibre de Miguel Hernández, de Celaya (que cridava “a la calle que ya es hora de pasearnos a cuerpo”), de Federico. Quantes vegades alguna d'aquelles reunions en el camp acabaven amb alguna cançó de Raimon que ens portava les paraules d’Espriu: “Mai no han pogut, però, desesperar”. Comentem d'entrada, aquestes coses amb Vicent Andrés Estellés, el nostre millor poeta.

- A mi em va passar una vegada una cosa emocionant. Estava en una reunió, d'aquelles que es feien entre polítics de l'oposició, sindicalistes, gent de la cultura, en els últims temps del franquisme. En acabar se m'acosta una persona i em diu: “És vosté Vicent Andrés? No el coneixia personalment però quan vaig estar en la presó llegia els seus versos. Gràcies”. Em va fer una abraçada, i quasi plorava aquell home dur a qui la repressió no havia aconseguit doblegar. És un dirigent comunista molt conegut, que més tard, quan es va assabentar que estava malalt venia a veure'm quasi cada dia.

            Ens emociona l'anècdota i li diem allò que repeteix moltes vegades Marcelino Camacho, que els treballadors creem quant hi ha de bell i útil, que per això estimem la bellesa de la poesia. Comentem que Pedro Patiño, enmig de la vaga de la construcció, poques hores abans de ser assassinat per la Guàrdia Civil, li deixava a la seua companya uns versos, escrits amb un bolígraf verd. Parlem de les quaranta mil persones de l'homenatge a Blas de Otero, Vicent Andrés s'alça i ens porta de damunt de la taula “Ángel fieramente humano”.

            -Ho estava rellegint ara mateix. Per a mi Blas de Otero és un dels poetes més grans, perquè arriba al poble, es dirigeix a aquest, expressa els seus sentiments. M'agrada més que Alberti, que és més superficial, que Aleixandre, massa difícil.

            I, entre els de la llengua catalana?, vam inquirir.

            -Espriu, per descomptat, encara que és un poc àrid, però que tal vegada és el poeta civil per excel·lència, i part de l'obra de Joan Brossa. De totes maneres, és possible que la meua poesia entronque més amb Carles Riba, pel seu doble vessant intimista i, diguem, patriòtic.

            Li vam comentar que, juntament amb aquests grans poetes, el País Valencià ha estat un desert, en el qual ell ha sigut una assedegada palmera solitària.

            -Ací, com a tota la resta d'Espanya, la derrota en la guerra va abatre moltes coses. Qui sap el que hagués passat? Al País Valencià teníem l'Estatut preparat i a punt de ser aprovat. Vivíem uns moments pletòrics, artísticament i culturalment. Quan es va celebrar el Congrés d'Escriptors Antifascistes, València es va convertir en capital de la cultura. Alberti, María Teresa León, Nicolás Guillén, Marinello (i s'alça per ensenyar-nos un text autògraf del gran poeta cubà, que generosament vol regalar-nos) i molts altres van estar ací, i nosaltres teníem un moviment com el de Nova Cultura, amb un Renau. Llavors Carles Salvador va escriure els seus més bells poemes, “El bombardeig” per exemple. Tot allò es va desfer i vam tornar a viure del record de Blasco Ibáñez, la nostra glòria universal municipal. Va caldre refer-ho tot a poc a poc, amb molta més dificultat que en altres llocs perquè ens havia agafat tot a meitat fer. Quan a la fi dels 50 comença el moviment valencianista, alguns escrivíem poesia, el mateix Fuster i els joves, els primers versos dels quals es van arreplegar en una antologia universitària. Però per trobar-nos a nosaltres mateixos calia començar per escodrinyar la història, l'evolució econòmica. Quan tot es va anar aclarint, va poder escoltar-se el cant.

            És cert, el boom Estellés ha sigut com el descobriment d'un tresor amagat, que estava ací, en un bagul ocult i que anem traient a poc a poc. La trobada amb la poesia d'Estellés és el descobriment d'una obra completa i ja feta, que ens meravella (“Llibre de les meravelles” és un dels seus títols) amb els seus llibres.

            -Obra completa perquè tenia munts de papers sense publicar, però incompleta perquè seguisc escrivint, ens corregeix amb ironia.

            Què està escrivint ara? Li preguntem. Quin caràcter té la seua poesia actual? El poeta s'alça altra vegada, trau un parell de llibres. Aquest eixirà ara, ens diu. Es titula “Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset que fou afusellat a Paterna”, i immediatament s'editarà altre titulat “Xàtiva”, amb la part del Mural del País Valencià dedicat a aquesta ciutat històrica i màrtir. Perquè l'obra que li agafa tot el seu temps és aqueix gran “Mural”, espècie de Canto General nerudià amb tota la història del País. Aquests títols i projectes defineixen millor que res el caràcter de la seua poesia. D'Estellés s'ha dit que és un poeta d'una passió lírica extraordinària, carregat d'erotisme, de tendresa, de sensualitat. Que és un poeta existencial, obsessionat per la mort i la vida. Li diem si, per sobre d'aqueixes coses, no serà sobretot un poeta civil, un poeta nacional.

LA MISSIÓ
DE LA POESIA
ES MOURE
I COMMOURE
AL POBLE


            -No ho sé, u no és bon crític de la seua pròpia obra. És veritat, hi està present la passió de l'amor, l'exaltació de la vida, l'ombra constant de la mort. Però des de fa uns anys crec que tots aquests temes estan com fosos i integrats en un cant més ampli, que ja no és la passió del poeta, sinó la del poble que crida, que canta, que lluita, mor i perviu per la llibertat.

            Així, en el seu últim llibre, el tema de la mort es converteix en un homenatge profund, estremit, a qui van morir per la llibertat del País, i és alhora un himne palpitant a la vida (retornarem al sol.la vida). Li diem que fent aquest tipus de poesia col·lectiva, militant, no cau no obstant això en el prosaisme del  “realisme de la berza”, de la mal entesa poesia social, o en la consigna d'escriure al dictat.

            -Jo no entenc de política, no sóc un militant de carnet, encara que estic amb vosaltres, amb els socialistes i comunistes, amb els partits que estan amb el poble. Llavors malament podria caure en la temptació de posar en vers unes consignes. Això no seria poesia, sinó dolents versos. Però en canvi sí que crec que tots els temes pels quals el poble lluita són temes poètics. L'autonomia, per exemple. No es tracta de posar en vers els articles de l'Estatut, però l'Estatut en la mesura que és part de l'esperança i la lluita del nostre poble ha de ser matèria poètica. L'esperança, el combat col·lectiu, la identitat del País, la ira, sí també, la ràbia i la ira que el poble acumula contra l'opressió, tot això no són temes abstractes, sinó que es concreten moltes vegades en la bandera, en el 9 d'Octubre, en les Germanies o l'incendi de Xàtiva, en els assassinats en el barranc del Carraixet, en la llengua, en la nostra maltractada llengua.

            Volem que ens explique el seu estil, la seua forma d'escriure, el seu llenguatge. La forma poètica té alguna cosa d’alquímia, d'elaboració de llenguatge, però ell ens diu que cerca abans de res la senzillesa, ser entés, i que no defuig la duresa, i una certa agressivitat verbal. Recordem l’estultícia i la dolenta fe de certes persones que descontextualizant les seues frases i les seues paraules les fan sortir de polleguera i les posen en un pamflet que li denigra. Aqueixes paraules plenes de duresa expressen en el conjunt del poema la passió del poble contra els tirans, els cacics, els opressors, i traure-les d'ací no té sentit. Però sobre la dolenta fe dels seus detractors, que manipulen els seus poemes, Vicent Andrés Estellés prefereix no parlar; no obstant això sabem que és un tema que li fa mal profundament. “No ho entenc, no ho entenc”. Nosaltres tampoc ho entenem. Que el nostre millor poeta, les obres del qual es reediten sense parar siga atacat i calumniat per extremistes i fanàtics que no vacil·len en l'insult i fins i tot l'atac personal, la calúmnia, les campanyes difamatòries, és un dels fets més lamentables i dolorosos. Però sí, sí que ho entenem, aqueixos atacs són part d'una guerra oberta empresa per a evitar que el País Valencià recupere la seua identitat i camine lliure cap al seu futur. Li diem que nosaltres en Comissions Obreres ho tenim molt clar i que estem segurs que el protagonisme dels treballadors, en primera línia de la recuperació nacional, ofegarà totes aqueixes bastes manipulacions.

            -Ja ho sé, ja ho sé. Amb vosaltres em sent a gust, estic a casa. No puc oblidar que el primer homenatge que vaig rebre fou el del Partit Comunista, a Sueca i Monteolivet. Podeu vindre quan vulgueu, agafar els meus versos, i utilitzar-los al vostre gust, cridant-me quan em necessiteu. Encara que de poc li pot servir un poeta a un sindicat que té tants problemes als quals plantar cara.

            Nosaltres pensem que el necessitem, i mentre ens acomiadem pensem en aqueixa gran obra d'art que és Novecento, on la història de la classe obrera adquireix un vigor tremend en fer-se poesia. En Novecento, al començament es diu: “Ha mort Verdi”, ha acabat l'art elitista i burgés, i comença la gran òpera, el poema èpic de la classe obrera. Ens n’anem pensant en açò i en allò que deia Gramsci que cal crear un art nacional popular. I mentre Vicent Andrés Estellés ens acomiada i dóna la mà, ens marxem contents que ens diga: “estic amb vosaltres”, i orgullosos que el millor poeta del País, siga dels nostres, del poble. Per això la reacció tracta d'embolicar-lo amb la seua negra ombra d'odi. Per això nosaltres l’estimem, com estimem la llum, la claredat de la nostra llengua i la tremolor del futur en una dreta cabellera amb quatre flocs rojos sobre una pell daurada.

Pere Beneyto – Ramiro Reig

dijous, 19 de desembre de 2013

L'arranjament escolar a la ciutat de València: un mal arreglo

Urgent: cal presentar les al·legacions fins al dia 26 de desembre

El que cal fer primer és avisar: cal presentar les al·legacions a l'ajust escolar de la ciutat de València abans del dia 26 de desembre.
Aquestes al·legacions es poden trametre a qualsevol organització que té representació al Consell Escolar Municipal o directament a l'Ajuntament.
El president del Consell Escolar Municipal i regidor d'educació a l'Ajuntament, pel PP, no ha convocat cap reunió del Consell i mostra així la seua voluntat política de convertir aquest lloc de participació de la comunitat educativa de la ciutat de València en una simple finestreta administrativa.
És cert que el termini donat per la Direcció General de Centres i Personal Docent és fins al 2 de gener, però també ho és que aquest termini ha estat denunciat sindicalment i que l'administració admet que no tancaran recepció d'al·legacions fins al 10 de gener.

Donada aquesta situació des de la FE CCOO PV estem treballant per aconseguir d'una banda, que tots els centres del Cap i Casal s'assabenten d'aquesta situació i presenten dins del termini marcat les seues al·legacions; i de l'altra, sol·licitar al President del Consell Escolar que convoque una reunió per valorar i presentar aquestes al·legacions abans del 10 de gener. El Consell té dret a posicionar-se, aportar la seua valoració i ha de permitir participar a les organitzacions que en formem part.

Anàlisi de les repercussions de l'ajust escolar 2014/15

Els efectes de l'arranjament escolar per al curs vinent a la capital del País Valencià sembla que confirmen, ben a les clares, els temors i les denúncies fetes per CCOO PV al Consell Escolar sobre els efectes de l'anomenat "districte únic" que a la pràctica ha consistit en reduir fins a quatre el nombre de districtes d'escolarització al municipi.
Estem convençuts que si s'haguessin mantingut les 19 zones d'escolarització anteriors no s'hi hagués produït una disminució tan dràstica al nombre d'unitats i que, per tant, aquesta filosofia del districte únic servirà per obligar a la ciutadania a desplaçar-se allà on l'administració vulga oferir places escolars i no per augmentar la capacitat d'elecció de la comunitat educativa.

Els números canten i per al curs vinent a la ciutat del Túria hi haurà 23 centres afectats per alguna disminució i un total de 24 unitats menys a educació infantil i primària.
D'aquests centres, cinc d'ells entren en perill d'extinció, ja que són centres que tenen actualment 3 unitats d'educació infantil, és a dir una línia, i en perdre una unitat és d'esperar que en tres anys perden tota la línia d'educació infantil.
Els centres que entren en perill de perdre la possibilitat de prestar atenció a l'educació infantil són:
CEIP Ballester Fandos
CEIP L'amistat
CEIP San Fernando
CEIP Sara Fernández
CEIP Forn d'Alcedo

Documentació i procés d'al·legacions

Disposeu de tota la documentació relativa a la proposta d'arranjament per al curs 2014/15 i el procés d'al·legacions al nostre web:
http://www.pv.ccoo.es/ensenanzapv/Arees:SOM_educacio,_SOM_ciutadania:Consells_Escolars_Municipals:543896--Ajust_o_arranjament_escolar_2014